Els conillets

Els anomenats conillets (antirrhinum majus) son una espècie de plantes de la família Scrophulariaceae. Nativa de la regió Mediterrània, les seues varietats s’extenen des de Marroc i Portugal de nord a sud de França, i a l'est fins a Turquia i Síria. El nom comú conillet, s'origina en la reacció de les flors de tenir la forma d’un tub estret, de manera que sembla que la boca de la flor s'obri. El nom popular amb que es coneix en altres llengües: boca de drac, gola de llop, boca de lleó, respon a les mateixes evocacions. El nom científic significa igualment semblant a un nas

Descripció

Es tracta d'una planta herbàcia perenne que creix generalment entre mig i un metre d'alçada, poques vegades arriba als dos metres. Les fulles estan disposades en espiral, amplament lanceolades, oposades o en verticils, tenen entre 1-7 cm de llarg i 2-2,5 cm d'ample. Les flors es produeixen a la part extrema de l'alçada, la corol·la decada flor té de 3,5-4,5 cm de llarg, zigomorfes, amb els pétals formant un tub que provova al seu extrem com un tancament dels llavis, les plantes silvestres presenten flors en raïm de color rosa a púrpura sovint amb els llavis grocs, en nombre d’entre deu i trenta flors. El fruit és un càpsula ovoide de 10 a 14 mm. de diàmetre, que conté nombroses i petites llavors. Les plantes són polinitzades per borinots, i les flors més de prop els insectes quan entren i el po dipositat en els seus cossos.

La subespècie majus viu a la terra baixa fins l'estatge subalpí en parets i roquissars de fins als 1.800 metres. En estat silvestre la subspècie majus presenta les varietats pseudomajus amb corol·la purpúria i tiges poc ramificades i la varietat striatum amb corol·la totalment o parcialment groga i planta més ramificada. Es pot trobar en roquissars, parets i pendents pedregoses.

Cultiu i usos

Les diverses espècies es planten sovint en jardins per les seues flors. La planta és coneguda entre la nostra flora des de 1583, era la convidada especial als jardins dels capellans. Hui en dia s'utilitza en jardins de roques, parets, testos, flors tallades i suspensió (depenent de la varietat). Encara que perennes, sovint son tractades com a plantes anuals, especialment a les zones més fredes on no poden sobreviure a l'hivern. Se cultiven nombroses varietats, incloent-hi les plantes de color lavanda, taronja, groc, blanc o rosa, i també plantes amb flors pelóriquess, on la floració corona el pic normal de flors simètriques amb una sola de grans dimensions. Sovint s'escapa del cultiu artificial i s’escampa en poblacions silvestres que estan molt esteses en el nord d'Europa lluny de l'àrea de distribució natural, i en altres llocs en les regions temperades del món.

En medicina, s'utilitzen les fulles (recollides a la primavera abans de la floració) i les flors nounades (però no s’ha de recollir la copa). Aquests productes s'assequen i s'utilitzen com a infusions. Els components essencials son glucòsids i mucílag. Tenen propietats antiinflamatòries, calmants i resolvents. S'utilitza en totes les inflamacions (especialment úlceres a la boca). Aplicada de manera externa és eficaç en erupcions. Pot alleujar les cremades solars. En l'antiguitat aquesta planta tenia també aplicacions cosmètiques i d’ella se podia extreure oli de taula, mentre que a la indústria era útil per obtenir colorants. Mendel la va utilitzar per a la seua investigació sobre les teories biològiques.