El trill

El trill és una antiga eina agrícola destinada a separar el blat de la palla, és a dir, a batre. És un tauler gruixut, fet amb diverses taules, de forma rectangular o trapezial, amb la part frontal una mica més estreta i corbada cap amunt (com un trineu) i el ventre està guarnit de tallants de pedra o de serres metàl•liques.

Les dimensions dels trills variaven, però a les nostres terres solien tenir fins a dos metres de llarg, per metre i mig d'ample, aproximadament. Hi havien trills més menuts, fins a arribar a un metre d'ample per metre i mig de llarg, més o menys.

El gruix dels llistons dels trills és d'uns cinc o sis centímetres. També en ocasions els trills es feien a mida, per encàrrec, segons les necessitats concretes.

A la part anterior portaven clavada una argolla per lligar la corda que l'arrossegava, i a la qual s'enganxaven amb corretjam comunament una o dues cavalleries.

Posant la part amb els tallants cara avall, al damunt es posava una persona que, a més de prémer el trill amb el seu pes, conduïa els animals donant voltes sobre la parva de cereals estesa a l’era. Si calia més pes s’hi afegien pedres grans.

En moure's en cercles sobre la collita estesa, les estelles de pedra, o les fulles metàl•liques, tallaven el cereal separant la palla i l'espiga (que quedaven entre el trill i l'empedrat de còdols del sòl de l'era), i triant la llavor sense danyar-la. Posteriorment s'amuntegava la parva trillada i es disposava per ser netejada mitjançant algun sistema de ventejat com les forques de fusta llançant-la a l’aire.

Sistemes tradicionals de batuda

Fins a l'arribada de les recol•lectores mecàniques, que efectuen la sega, batuda i neteja en un sol procés, les tasques tradicionals de batuda de cereals i algunes llegums són descrites per autors, com Plini el Vell, des de l’antiguitat de diverses maneres tradicionals:

• Colpejant les garbes de cereal contra una pedra, o una taula anomenada talòs ximple.
• Fent trepitjar sembrats escampats per l'era a per rècules de bous o cavalleries.
• La batuda amb les batolles, una mena de maces de fusta amb què es colpejava la parva fins a separar la llavor de la tija.
• La trilla en les eres, espais oberts de forma més o menys circular, aplanats i empedrats, on s’estenien les garbes segades dels cereals. Durant el temps en que varen predominar els cultius de secà, entre ells principalment el blat, hi hagueren al voltant de la població de Vila-real diverses zones d’eres per a la trilla, unes a la banda dreta del barranc de Santa Llúcia, i altres a prop del Camí Real en direcció al riu Millars, de les quals queda el record dels darrers propietaris: eres de Briset, de Picores, de Patxuga, etc. que varen perdurar fins a la primera meitat del segle XX.

La trilla en les eres

Per batre amb el trill, primer es portaven les garbes a l'era. Unes s'amuntegaven a l'espera del seu torn, i, altres, es deslligaven i s'estenien en cercle formant la parva que s'escalfava al sol. Es donava, aleshores una primera tanda de voltes (cercles) i tortes (en forma de huits) amb el trill, diverses vegades, maçolant la collita i remenant la parva amb una forca de fusta d'una sola peça amb dos, tres i fins a quatre banyes.

De vegades aquesta tasca es feia amb un trill diferent anomenat “de rodes" o "de tall" (que estava proveït d'una sèrie de rodets amb fulles metàl•liques transversals). Aquest primer volta separava l’empall (palla llarga del cereal) de les garbelladures (palla tallada i gra sense espellofar, així com altres brosses, tot barrejat i sense netejar). Després de cada passada es tornava la parva com s'ha indicat traient l’empall a les vores. Si s'escampava, es rastellava i escombrava per refer el cercle de la batuda i, si es podia, s'eliminava tot l’empall posible.

Després de tornar de nou les grianses, i deixar reposar i assecar durant el descans del migdia, es donava una segona tanda de voltes i tortes, aquesta vegada, amb trill de pedra, anomenat «de rastre», que acabava de desgranar la parva, que s'amuntegava amb rascles el més pesat i seguidament amb escombres.

Quan la parva estava massa aixafada, es posaven, darrere del trill, dos grans arcs metàl•lics que voltaven i amollaven la palla en passar el trill. La palla s'emmagatzemava, ja que era un bon complement alimentari per al bestiar i servia com a combustible. Tot el procés produia un polsim finíssim, que es ficava per les vies respiratòries i es pegava a la gola, sobretot, en l'escombratge, és el borró.

Durant l'escombrat, se separava en el terreguer (lloc apartat de l'era per tirar les despulles) la brossa, minvada i sense gra, del molc (el gra gairebé net). El molc s'acabava de netejar, bé per mètodes tradicionals, llançant-lo a l’aire amb les forques i amb garbells, o més tard, amb les netejadores mecàniques, que van conviure durant molts anys amb els trills (fins que tots dos van ser substituïts als anys cinquanta per les modernes recol•lectores.