El nesprer
Mespilus germanica, el nispro o nesprer europeu és un arbre fruiter que produeix un fruit anomenat nespre. Tot i que el seu nom llatí fa referència a Alemanya, és originari d'Àsia Menor i el sud-est d'Europa, i va ser portat a la Germania pels romans. Actualment els cultius del nesprer japonès han anat substituint els de l'europeu, que ja no sol trobar-se en els mercats.
Descripció
El nesprer arriba als sis metres d'altura, encara que en òptimes condicions de cultiu pot sobrepassar els huit metres. Posseeix una copa baixa i estesa poblada de branques retorçades. Requereix climes temperats, amb càlids estius i hiverns suaus. Prefereix exposicions assolellades, vegetant bé en sòls àcids i secs. En aquestes condicions es comporta com perennifoli, amb una expectativa de vida d'entre 30 i 50 anys.
Les fulles del nesprer són oblongues i llargues (15 x 5 cm), el•líptiques i punxegudes amb marges dentats o llisos. Solen ser pubescents, verds brillants i llustroses, encara que en climes freds es tornen marrons o daurades a la tardor. Floreix entre maig i juny, oferint flors solitàries de cinc pètals, blanques o rosades.
El fruit
Els fruits, anomenats també nespres, són globulars, van passant del verd al marró groguenc quan madura i arriben als dos o tres centímetres. Posseeix un sabor agredolç i es consumeix directament (si està molt madur és summament indigest) o en preparats a base de vi o gelees. Es tornen negres un cop pelats, si se’n pelen molts passa com la carxofa i la magrana que els dits es tornen negres, i cal fregar-los amb unes gotes de llimona per netejar-los. Tenen un pinyol considerable pel petits que són. Es poden menjar cap el maig i juny. Són dolços quan estan madurs i un punt àcids quan no estan al seu punt.
Antigament, les nespres es collien a la tardor, amb el fruit madur però encara incomestible i es posaven a sobre de palla que, a la vegada, estava escampada damunt d'un canyís; quan les nespres estaven molt madures, quasi passades, era quan es consumien. Tenen un notable poder guaridor de les diarrees comunes.
La germinació natural de les llavors que contenen els ossos és lenta i dificultosa per la seua dura closca relativament i impermeable. Calen almenys dos hiverns de laminació per suavitzar-la. A més, els cultius no es reprodueixen fidelment. Els professionals propagadors remullen les llavors uns moments en l'àcid sulfúric per accelerar la germinació. Els aficionats poden simplement escarificar la lleugera capa de color marró i després deixar de huit a deu dies les llavors en un recipient amb aigua. A continuació ja es poden sembrar i en general sorgeixen al cap d’un mes.
Curiositats
El nispro ja es cultivava fa uns trenta segles a la regió del Mar Caspi. Cap a l'any 700 aC va arribar a Grècia, estenent-se a Roma al voltant de l'any 200 a. C., convertint-se en un important conreu fruiter durant l'Imperi romà i l'Edat Mitjana. En l'actualitat s'ha naturalitzat en quasi tota Europa i, de vegades, se’l troba assilvestrat, i en aquest cas és un arbre menut i espinós.
A més del seu caràcter com fruiter cal afegir la seua capacitat ornamental. La seua elegant copa oberta i el seu poblat brancatge de grans fulles llustroses el converteixen en un bell element decoratiu plantat en solitari sobre la gespa de les cases de camp.Especialment indicada per a aquest ús és la varietat "Dutch", de menor rendiment fruiter però més vigoróosa. La seua fusta és la base per a la fabricació del bastó tradicional a Euskadi anomenat “makila”, amb el lliurament del qual es rendeixen honors a les personalitats.
Darrerament, l'anomenat "nesprer del Japó", també conegut com "nesprer Japonès" o "Loquat" (Eriobotrya japonica) ha suplantat al veritable nespre, conreat de manera intensiva pels seus fruits més grans i sucosos. Aquest arbre del gènere Eriobotrya, originari de la Xina, no és del mateix gènere que el nispro europeu. L'introductor del nesprer japonès a Espanya va ser el valencià (de Callosa) Juan Bautista Berenguer i Ronda.
