El magraner

El magraner és un arbre caducifoli que pot arribar de 5 a 8 metres d'alçada, el fruit del qual és la magrana. Les fulles són oposades o sub-oposades, brillants, oblongues estretes, senceres, de 3 a 7 cm de longitud i 2 cm d'amplada. Les flors són d'un color vermell brillant, de 3 cm dediàmetre, amb cinc pètals (normalment més en les plantes cultivades).

El seu fruit és una baia globular amb una escorça coriàcia, l'interior està subdividit en diversos lòbuls que contenen nombroses llavors revestides amb una coberta, anomenada sarcotesta, de polpa vermella i sucosa. S'obre espontàniament en arribar la maduresa per fissures que deixen al descobert el contingut de cada lóbul, les aus són atretes pel color viu de les sarcotestes, i consumeixen les llavors que així són transportades amb els seus excrements. És un cas notable de dispersió endozoócora.

La magrana es reprodueix fàcilment per llavors i es ressent d'empelts o capes. Pertant, en general, els cultius son propagats per esqueixos a l'hivern recollint branques de l'any, amb una longitud de 30-40 cm. La gemma terminal es treu i es fa servir per recobrir la base de la branca de l'auxina i després se planta directament a terra deixant només tres ulls a l’exterior. Té com a àrea de distribució la mateixa que el taronger i l'olivera, creix molt bé enzones semiàrides.

És un dels conreus fruiters més antics a la flora mediterrània. És una planta exigent en calor a l'estiu, en canvi a l'hivern, sense fulles, pot resistir fins els 15º sota zero. També és molt resistent a la secada però necessita el regadiu, suporta un cert grau de salinitat, per donar bones produccions. S'adapta a tot tipus de terres. Les feines de conreu, llaurar, desherbatge, esporga, aclarida de fruits, collita són les normals en fruiticultura. Per l'alta necessitat en calor és molt habitual el conreu a Elx i en general a la zona sud de les terres valencianes.

Usos

La fruita es menja al natural gra a gra, apartant l'escorça i les laminetes amargues que separen les cel·les on es troben. És molt apreciada pels xiquets. Es pot utilitzar per fer sorbets, begudes, xarop de granadina artesanal, que entren com a ingredients en els plats cuinats. És una de les fruites dolces típiques de la tardor. La magrana s'empra sovint en la preparació de postres; és molt vistosa, proporcionant un toc elegant a l'amanida de fruites. Combina també perfectament amb gelats, iogurts i formatges.

Al comprar-les, cal seleccionar les magranes que presenten un color vermell profund a marró. Les magranes menudes normalment estan seques, llenyoses, acres i immenjables. Mentre que quan el fruit siga més gran, la polpa serà més sucosa.L'epidermis ha d'estar ben llisa i brillant, exempta de marques. Es diu que la fruita és madura quan pressionant una mica emet un soroll metàl•lic.

Per a la salut, és una de les anomenades "superfruites" pels compostos químics d'acció positiva que posseeix: és rica en antioxidants i potassi, calci, magnesi, ferro, manganès, coure,zinc i vitamines C, B, E. La magrana s'utilitza en la medicina tradicional: en gargarismes, alleuja la tos persistent, i és eficaç en cas de febre, de diarrees, decòlic i pot servir també de vermífug. Té lleugeres propietats diürètiques iantihipertensives.

Les fibres de la magrana, majoritàriament insolubles, són irritants i estan contraindicades en les persones que pateixen de diverticles o d'irritació eòlica encara que són molt beneficioses per als qui són propensos als restrenyiments o diarrees i al trànsit intestinal lent. Dels grans rojos de la magrana s'extreu una beguda, el «sambu», utilitzada en les cures de regeneració i de neteja interna que, segons els seus preparadors, permet a més ajudar a perdre sobrepès.

El magraner també es fa servir en jardineria, com a arbust natural o en forma de bonsai.