El gos rater valencià
Aparença general
Es tracta d’un gos de talla menuda, elipomètric i subbreulini. El cap està ben proporcionat respecte del cos, amb cara estreta, depressió frontonasal marcada i llavis fins. Dents blancs i mossegada en tisora. Els ulls son mitjans, ovalats i poc sobreeixits, amb parpelles fines i ben pegades als ulls. Les orelles ertes i triangulars, d’uns deu centímetres i d’inserció alta. Ell coll és cilíndric, sense papada inferior, i la musculatura marcada amb creu poc pronunciada i línia dorso-lumbar recta. Manca de cua, o només amb la primera vèrtebra. Les extremitats anteriors rectes, llargues i fines, però d’ossamenta macissa. Les posteriors molt potents, amb marcades angulacions i gran musculatura que li aporta notable capacitat per a donar grans salts. Tendons molt definits i coixinets a les plantes de les quatre extremitats, sense esperons.
En el pelatge, predominen les capes tacades sobre les uniformes, i les més abundants son les tricolors: negre/foc amb taques blanques, però també negre/foc, negre/blanc, canella/blanca, xocolate/foc, xocolate/blanca. Entre les capes uniformes se presenten sobretot la canella i la negra. La trufa nasal és negra i menuda. Els exemplars adults tenen un pes que oscil•la entre els quatre i els huit quilos. Tenen una alçada de creu entre els 30 i els 40 centímetres, sent la mesura ideal per als mascles els 36 cm. i per a les femelles uns 33 cm. La pell és molt fina i pega al cos, i el moviment ràpid i airós, amb gran facilitat per al salt.
Funcionalitat
Antigament el treball agrari es realitzava amb cavalls i altres atzembles, i el gos rater estava present als estables eliminant les rates que s’amagaven entre la palla. Igualment als pobles de ribera, com ara als de l’Albufera, se caçaven les rates d’aigua o de l’arròs, exemplars que arribaven als 22 cm. de llar, d’espatlla fosca i ventre més clar, que s’alimentaven dels cereals, arrels, granotes i xicotets crustacis. En temps de carestia les rates d’aigua eren molt apreciades per a l’elaboració de plats típics, com ara la paella, i la temporada de caça es portava a terme entre els mesos de setembre i de febrer, una pràctica quasi professional en algunes èpoques de necessitat.
El costum ha sobreviscut i encara en l’actualitat, els llauradors van als arrossars amb els seus gossos i una espècie de trident, la “catxava”, i una xarxa en forma d’embut que s’ancora a l’entrada dels caus. El gos rater s’encarrega de traure les rates d’aigua mentre que el llaurador les donava mort amb el ganxo de tres puntes quan es colaven dins de la xarxa.
El gos rater s’ha adaptat perfectament a la vida quotidiana i per les seus característiques és més un gos de companyia i guàrdia que de cacera. Tot i això, sol emprar-se en les tirades de tords i en la caça de conills degut a l’interès que demostra en la localització de les peces i l’absència de fatiga que manifesta en la tasca. El rater és la raça canina espanyola més representativament valenciana, i així ha estat reconeguda per Reial Decret de 25 de maig de 2001, oficialitzat definitivament al 2004 per la Comissió de Races d’Espanya, publicant el seu estàndard o patró racial.
