El cuquello

El cuquello o cucut (Cuculus canorus) és un ocell de l'ordre dels cuculiformes.

Morfologia

• Cos allargassat amb una longitud total d'uns 35 cm.
• Les plomes de la gorja i les de les parts superiors són d'un color gris blau, les inferiors són blanquinoses amb ones de color gris fosc, i la cua, llarga, arrodonida, grisenca, tacada de blanc.
• Les ales son punxegudes i llargues, i les potes grogues.
• No existeix dimorfisme sexual, però, de vegades, és possible d'observar femelles el disseny de les quals és el mateix que el dels mascles, però amb un to vermellós.

Hi ha diverses subespècies: Cuculus canorus bakeri, Cuculus canorus bangsi, Cuculus canorus canorus, Cuculus canorus subtelephonus

Reproducció

És característic d'aquesta espècie el parasitisme a què la[femella sotmet els[nius d'altres espècies d'ocells, substituint els ous que hi ha als nius pels ous propis. Vers l'abril-juny, la femella cerca uns pares adoptius que siguin de la mateixa espècie que la va criar quan era petita i pon un ou en cadascun dels nius que visita, després de retirar-ne un de seu amb l'ajut del bec. Aquesta acció pot repetir-se fins a una dotzena de vegades, o siga que pot pondre altres tants ous en sengles nius de l'espècie corresponent. Amb el manteniment del nombre inicial d'ous, així com amb el sorprenent mimetisme d'aquests envers els originals, és suficient perquè els pares parasitats confonguen la seua niada. Un cop finalitzada la tasca, els pares se'n van a l'Àfrica tropical a passar l'hivern.

Els ous en qüestió eclosionaran després de dotze dies, abans no ho fagen els propis del niu. Aleshores, el petit cucut començarà a llençar daltabaix del niu (fins i tot, de vegades, davant la presència dels pares) tots i cadascun dels ous o dels altres pollets -en cas que hagen nascut- que l'envolten, de tal manera que, molt prompte, serà l'únic habitant d'un niu que, ràpidament, se li farà molt petit. Els pares adoptius, sense adonar-se'n, o si més no sense que els importe el fet, alimenten amb molta cura la cria de cucut, que molts cops és, al cap de pocs dies després de nàixer, unes quantes vegades més grossa que ells.

A més a més, el cuquello té un bec que interiorment és d'un cridaner color ataronjat, el qual constitueix un reclam visual perfecte a l'atracció del qual la femella adoptiva, sempre sol•lícita a les cries, no es pot inhibir. Així, és normal de veure com el cucut jove, que té una mida molt superior al del seu amfitrió, rep l’aliment d'uns pares inesgotables que es veuen obligats a pujar-li a l'esquena per poder arribar a la boca tan hipnotitzadora.

Els joves, després de quatre o cinc setmanes d'atencions constants i cap al mes d’agost o de setembre, deixen el niu i marxen cap a l'Àfrica tropical, a hivernar, i sense que els seus pares vertaders els expliquen el camí que han d'emprendre.

Hàbitat

Es troba en zones arbrades de tot tipus, fins i tot als canyars de vora riu o de les séquies i a la muntanya mitjana.

El cucut és estès per Euràsia durant l’estiu i a l'Àfrica durant l'hivern.

És un ocell molt comú a l'estiu i es troba arreu del nostre territori a la vora mediterrània i en una gran diversitat d'ambients, llevat de les zones que no tenen boscos i àrees urbanitzades. Aquesta ampla distribució és possible gràcies a la seua capacitat d'adaptar-se al parasitisme de diversos hostes. Menja erugues, insectes, aràcnids, cucs, llavors i xicotets vertebrats.

A les comarques valencianes és un ocell primaverenc -hi arriba al març- i estival. Té un cant molt característic, que correspon al reclam nupcial del mascle i que coincideix, més o menys, amb l'arribada de la primavera. Acostuma a parasitar els nius de les següents espècies: còlit ros, pit-roig, tallareta cuallarg, bitxac comú, cargolet, rossinyol, garriga escorxador, tallarol capnegre, etc. Quan vola hom el pot confondre amb l'esparver.