El baladre

El baladre (Nerium oleander), (en castellà "adelfa") és un arbust perenne, que pot arribar a petit arbre, de la família Apocynaceae. És l'única espècie actualment classificada dins el gènere Nerium. Originari de la regió mediterrània, i molt característic de la nostra flora el podem trobar com a planta ornamental a gran part del món, malgrat la seua toxicitat.

Descripció

Arbust sempre verd que pot assolir més de quatre metres d’alçària, de tronc recte i escorça llisa de color entre marró i gris. Presenta moltes branques, des de la mateixa base del tronc, gruixudes, rectes i flexibles que treuen un làtex tòxic en trencar-se.

Les fulles són simples, oposades o, més habitualment, ternades (tres en cada verticil, repartides entorn la tija) i fan entre 5 i 21 cm de llarg i entre 1 i 4 cm d'ample; són gruixudes, glabres (sense pèls) i amb el pecíol curt (de 5 a 10 mm); el limbe és de color verd intens, presenta una textura coriàcia (semblant al cuir), és enter, llargament lanceolat i amb l'àpex agut; presenta un nervi central molt marcat i de color blanquinós o groguenc, amb nervis secundaris paral•lels al principal, molt fins i nombrosos.

Les flors són hermafrodites, suaument fragants i de color rosa intens o, amb menys freqüència, blanc; es presenten en forma de ramells a l'extrem de les tiges i són grosses (de 3 a 5 cm de diàmetre) amb el calze glandulós i dividit en tres sèpals, la corol•la presenta cinc lòbuls que s'obren a l'extrem d'un llarg tub; apareixen de juny a setembre i la pol•linització és realitza per mitjà dels insectes.

El fruit és un fol•licle llenyós doble, cilíndric i de 8 a 16 cm de llarg que s'obre per la meitat a la maduresa alliberant les nombroses llavors que conté, que són allargades, oblongues i amb un plomall de pèls a l'extrem; la disseminació és fa mitjançant el vent.

Hàbitat

Creix en tot tipus de sòls, des del nivell del mar fins els 1200 m d'altura, prefereix la proximitat d'un curs d'aigua i suporta l'aridesa del terreny gràcies a les seves potents arrels que arriben a la humitat freàtica. És una planta característica de les lleres seques dels torrents mediterranis on forma part de la comunitat de plantes denominada Nerio-Tamaricetea.

Utilitzacions

El baladre és utilitzat com a planta ornamental a totes les zones amb climes de tipus subtropical gràcies a que necessita poca cura i a que presenta una gran i llarga floració. És present a parcs, jardins, carrers o a la mitjana d'autopistes a les riberes de la Mediterrània, Austràlia, Florida, Califòrnia o Xile. Hi ha més de 400 varietats cultivades que presenten flors de colors que no es troben a les plantes silvestres originàries, com vermell, porpra, taronja, o una gran varietat de roses, a més poden tenir dues capes de pètals (flors dobles).

Toxicitat

El baladre és una planta molt verinosa, conté nombrosos compostos tòxics, anomenats heteròsids cardiotònics, que produeixen la mort de les persones o els animals que la mengen pels problemes cardíacs que provoca. Els tòxics són presents a totes les parts de la planta, fins i tot seca, i tenen efectes gastrointestinals (vòmits, diarrea) i cardíacs (taquicàrdia ventricular, parada cardíaca). Tot i aquesta perillositat, que ha arribat a produir històries inversemblants fruit de l'exageració i la fantasia populars, com per exemple, que dormir sota un baladre és suficient per patir els seus efectes nocius, no sembla que hagi patit una persecució com la del teix (desaparegut o reduït a exemplars testimonials a moltes contrades), potser a causa del seu sabor fortament amarg que no convida a menjar-ne.