Bòlit

Elements del joc

Un dels jocs més antics i més estesos arreu del món i que fins fa ben poc de temps va servir per a fer gresca i diversió pels nostres carrers és el del « bòlit ». Arreu de les terres valencianes aquest joc és també conegut com el “pique”, “boli-dali”, “pic i pala” o “escampella”. Amb aquest darrer nom era ja conegut el joc a València a l'època medieval, com confirmen els versos de Jaume Roig a "L'espill, o llibre de les dones":

“per reduir-la

jugava birla

sovent ab ella

joc d'escampella”

Les eines

Per al joc es requereixen dos peces fonamentals: el bòlit, un bastonet de fusta de taronger o d’olivera d’uns deu centímetres de llargària al qual s’ha tret punta pels dos caps, per la qual cosa ha pres el nom en temps moderns, i la pala per colpejar-lo, una fusta plana d’aproximadament 10 X 50 cm. a la qual li s’ha format un mànec per agarrar-la. Un caixó trencat o una bota de sardines proporcionaven sovint matèria prima adequada per a confeccionar una pala.

A alguns llocs la pala és substituïda per un bastó rodó (com un pal de beisbol) que arriba als 80 cm. En altres, a més, solen emprar l’anomenat “guirol”, un bòlit curt i gros que es juga en llocs plens de pedres, i la “garita”, que és un bastonet que fa palanca al bòlit en posicions difícils de jugar.

El bòlit es posa damunt d’una rajola grossa o pedra plana (o a la vora d’un rastrell d’una casa o d’una vorera) sobreeixint una de les puntes, i es colpeja en ella per llançar-lo volant el més lluny possible, be directament o amb un repic una vegada salta en l’aire. Abans, s’haurà marcat a la part de davant de la pedra un rectangle una miqueta més gran que la pala, i a la part de darrere un gran espai de seguretat.

Normes de joc

Habitualment es juga en equips, de entre quatre o sis jugadors, que abans de començar pacten quin dels dos comença el joc, el número de punts (això és el total de distàncies medides en palades, o llargària de la pala) que s’han d’aconseguir per guanyar, i altres detalls, com si és vàlid recollir el bòlit de rebot, o la distància mínima on s’han de situar els jugadors de l’equip contrari. Els jugadors del primer equip juguen successivament, i quan ja han picat tots el bòlit, comença l’equip contrari.

Bòlit

El jugador que va a picar crida “bòlit!” i els contraris contesten “da-li!” (si s’acostava alguna persona major i hi havia risc d’atinar-li, cridaven : “uela!”). Quan cada jugador pica i llança el bòlit, els contraris intenten empomar-lo al vol. Si és així, el jugador queda eliminat i corre el torn. Si el bòlit cau a terra, el contrari que el té més a prop el llança contra la pala, que el jugador ha deixat recolzada al requadre davanter del punt de joc, per tal de “matar-la”. Si la colpeja, elimina igualment el jugador.

Si el bòlit queda dins de l’espai de seguretat, el jugador està obligat a traure’l del recinte amb un màxim de tres picades. Si queda davant, el jugador té opció igualment a picar i repicar el bòlit tres vegades per llançar-lo el més lluny possible i després demanar un número de palades de distància fins al punt de llançament. L’equip contrari pot donar-li-les com a bones, i així acumular punts; o dir algú “no les veig” dubtant del seu càlcul. Aleshores, el jugador que protesta està obligat a fer la mesura palada a palada: si n’hi ha menys, es fa amb els punts demanats; si n’hi ha més de les proposades, el jugador que ha demanat es queda amb els punts que ha dit, però els contraris sumen la diferència.

Quan s’ajuntaven pocs jugadors, podien jugar “cadascú per a ell”, pactant el número màxim de picades en que s’havia d’espentar el bòlit a la major distància possible, o bé arrimar-lo a un lloc determinat.

Font: “Un pic i una pala”, Juan Nebot Sos i Francisco Rubert (“Cadafal”, maig 2002).