Antologia poètica de Ferran Carbó
Ferran Carbó va nàixer a Vila-real el 1960.
Es va llicenciar en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica-Literatura a la Universitat de València l’any 1982. Actualment és catedràtic de l'àrea de Filologia Catalana a la Universitat de València. Pel que fa a la gestió universitària, ha estat degà de la Facultat de Filologia, director de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i coordinador de la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València.
I
Fem en terra un ample cercle
i damunt, escarrinyarem les cendres,
solcs enlaire, ones de fum,
les cendres gastades dels nostres somnis,
la recerca de l’origen
o la porta a la torre del temple.
En terra, obert a l’ample cercle,
entrarem arraulits amb l’esglai per esguard,
cercant desesperadament tot allò
que la terra ja no ens pot oferir,
tot allò furtat a la història,
l’epopeia d’un passat
o el blanc d’un present mutilat
-absència de presents-.
Durem un encís, taques de silenci
ens couran sobre la pell, flagells
i misèries seran l’aliment
necessari del camí,
i a força d’empentes,
les cuques de llum rosegaran els nostres dits,
el cos…, els postres records.
Humiliats, mutilats assumirem
els desigs no complerts,
i damunt les cendres cremades dels somnis
escarrinyarem els cercles,
les ungles gastades,
enfonsant-nos en la nostra carn.
(“El camí de l’heroi”, 1989)
II
Vull ofegar-me en la neu dels seus ulls,
naufragar en l’enyor del seu cos,
cercar l’illa de les maragdes saboroses
on el seu ventre esclata la saba
daurant els camins del goig,
on el seu crit esfullats els cristalls al matí
mormola encara paraules de revolta,
on la flaire de les roselles rosegades als seus pits
m’ofereix l’aventura solitària de l’encís,
i trobar al seu cos el meu cos
mutilat per la porta oberta del temps.
Vull mastegar el foc de les seues nines
i que l’aigua llostregue els quatre rius,
els somnis del viatge a una terra
-enderrocada la torre del temple-
i una mar furtada encara inalterable.
(“El camí de l’heroi”, 1989)
III
He caminat per la sendera de la sorra,
he trepitjat els camins de l’infinit,
i tota la mar, la dansa de les ones,
m’ha ofert, cavalls marins,
corals d’amor i poesia.
He begut tota l’aigua dels rius,
he buidat les àmfores de l’enyor,
i tota la terra, les quatre terres,
m’ha omplert, cavalls de sorra,
la veu plena de mirada.
He llançat la meua pedra,
m’he enfonsat en la faula de la paraula,
i tots els mots, els nostres noms,
han dibuixat, assolint l’horitzó,
l’itinerari de l’escriptura.
Aquest és el trajecte antic,
l’edifici dels mots, la mar, la terra,
la clau de tots els panys,
el teu nom, el meu camí.
(“El camí de l’heroi”, 1989)
IV
Quan els meus ulls s’omplien de tendresa
tota la mar blava s’alçava de puntetes
i el teu nom estremia la distància.
Quina onada de silenci
escampava les petxines per la platja?
Encisat, les bruixes del vent se m’emportaven
al centre de les terres d’enlloc.
Arribada la nit, s’encengueren
tots els diamants de l’escuma
i es desplegaren les catifes
rebentades en quatre somnis.
(“La mirada infinita”, 1990)
V
Llegesc als teus ulls, amor,
el retorn amb llamps, miracles i gesmils.
La flaire melosa del crepuscle ens pertany
ara que la vida ens fuig
i les escales ens ofereixen vertígens.
No resta temps per al darrer repòs
i bevem la vella esplendor de l’àmfora.
Robins i petxines de mar incendiada ens agombolen.
I la pluja cau immensa
sobre els nostres tresors imposibles.
(“La mirada infinita”, 1990)
