Jocs populars

Potser els xiquets i les xiquetes dels dies presents, farts com estan del bombardeig televisiu dels joguets, de la publicitat constant sobre qualsevol esguerro posat de moda a la força, d’armaris plens de caixes quasi sense encetar, conseqüències d’aniversaris, reixos, comunions, fires i celebracions diverses, de “barbis” i “plaiesteisons”, de “teletubis”, de “furbis”, de “lunis” i de “picatxus” de totes les maneres i tamanys, ni s’hagen plantejat mai el fet de que va haver una època sense piles de botó ni caixes de coloraines, quan una nina de cartró o una pilota de cuiro malcosit eren un preuat tresor que ni tan sols arribava a tots ni tots els dies.

Potser s’haja perdut la memòria d’un temps en que, tant a Vila-real com a qualsevol altre lloc, el joc era joc i no llargues hores d’endollament davant una finestreta de vidre, un temps en que els carreres eren de terra, les teulades no estaven cobertes de graelles i paellons electrònics, i en que per a divertir-se no més calia aprofitar aquells elements que es trobaven més a la mà: pedres, fustes, ossos, corretges, cartrons, cordes, trossos de roba, de rames o de taulells. I, sobre tot, cadascú i les seues ganes de participar.

Val a dir que moltíssimes coses d’aquesta època estan ja llunyanes i convenientment superades, que més val que no tornen mai. Però potser també que el sentit del joc i de la diversió amb els senzills elements naturals, el retrobament amb una herència que s’estén molt més enllà de les nostres fronteres i que en la majoria dels casos ha perdurat a través dels segles, continua tenint sentit en aquest nostre segle i mil•lenni, com ho tenia encara fa a penes una generació.

Heus ací una variada mostra d’aquells jocs populars, comuns a gent de moltes terres i paisos, que una vegada varen fruir entre nosaltres a Vila-real i que continuen sent vàlids per a la comunicació personal i per al lleure col•lectiu: