Biografies de sant Pasqual Baylón
Malgrat la gran devoció existent a sant Pasqual Baylón resulta innegable el profund desconeixement general existent en tom a la personalitat i la transcendència del llec alcantarí, respecte del qual molt sovint no es va més enllà de la reproducció de topics i de pietoses, quan no supersticioses, anècdotes.
Aspectes molt marginals de la seua biografia, com poden ser els treballs de joventut a Alconchel com a pastor i llaurador, o de la seua repercussió posterior, com els avatars que va sofrir el sepulcre reliquiari de les seues despulles, han acabat ocultant la realitat personal d'un home sant, a qui hui cal encara contextualitzar dins de la seua època i el seu medi cultural i ideològic.
Contemporani de Cervantes i de Sant Joan de la Creu, de Joan de Joanes i de Timoneda, de Joan de Sarinyena i de Tomàs de Victoria, d'Arias Montano i de Santa Teresa de Jesús, com tots ells va viure les misèries de l'Espanya declinant de Felip II i les repressions intel•lectuals derivades del Concili de Trento i de l’omnipresència de la Inquisició. Pasqual Baylón va ser un fruit modèlic de la seua època i per a la seua comprensió i valoració no podem deslliurar-lo dels eixos que la varen definir.
No han estat pocs, tanmateix, els autors que s'han acostat a la memòria de l'humil alcantarí aragonès intentant desxifrar les essències de la seua vida o glosar els mèrits i perfecció del seu esperit, pràcticament des dels anys immediats a la seua mort.
Primeres biografies
Obra fonamental en aquest sentit és la "Vida, virtudes y maravillas del Santo del Sacramento S. Pascual Baylón, escritas en resumen y compendio", de fra Pasqual Salmerón. L'autor, lector de Sagrada Teologia, definidor i religiós franciscà descalç de la província de València, no sols va sistematitzar totes les dades i documentació conegudes sobre el Sant, sinó que va marcar les pautes narratives de la major part de les biografies posteriors.
Al pròleg del seu llibre, publicat al 1785, i del qual hi ha primera edició corregida a València en 1858, fa ademés ressenya dels anteriors biògrafs, començant per la "Chrónica" del pare Juan Ximénez, amic i superior del Sant qui, el 1601, a penes nou anys després de la mort de Pasqual Baylón i per descomptat abans que es produïra la beatificació, va donar a conèixer aquesta "Vida de San Pascual", el valor principal de la qual és la consignació dels seus records personals i el testimoni de tots quants conegueren el Sant, a banda de transcriure els millors fragments, segons la seua opinió i intenció, recollits en el manuscrit del "Llibre de devoció" del frare.
Fra Antoni Panes, místic i teòleg franciscà, va publicar al seu torn una nova biografia "Vida, admirables virtudes del Beato Pascual" , editada en quart el 1655, amb la completa informació de les actes del procés de beatificació, i poc de temps després fra Cristòfol d’Artà, que va ser procurador de la causa de canonització, afegia nous miracles en escrupolosa relació i els donava a conèixer en la seua obra "Vita, Virtú e Miracoli del Beato Pasquale Baylón, religioso scalzo" de la qual consten edicions a Roma (1672) i Venècia (1673 i 1691).
El pare Salmerón, al seu pròleg, deixa a més constància d'altres autors, deis quals va extraure informació i profit. Així, a banda de les històries i cròniques generals de l'ordre alcantarina on se fa esment de les virtuts de Pasqual Baylón, entre altres destacats religiosos, com les de fra Antonio Daza (Valladolid, 1616), fra Marín de San José (Arévalo, 1644) o fra Juan de Santa Maria (Madrid, 1718), cal fer esment de les obres de:
Fra Isidoro Gutiérrez , custodi de la província franciscana de València, que va compondre un "compendi" sobre la vida de Sant Pasqual.
Josep Joan Gualtero, recopilador dels prodigis obrats en Itàlia per la intercessió pasqualina, i el relat deis quals testimonia en la publicació apareguda a Nàpols el 1729.
Fra Nicolás de Jesús Belando, que refereix en "La Historia de los grandes milagros de San Pascual" (Valencia, 1747) nou fets destacats a ell atribuïts.
I finalment, fra Juan Bautista Talens, autor d'altra nova ressenya biogràfica publicada a València el 1761, amb la incorporació de nous i grans miracles del Sant.
De l'obra de Salmerón es coneixen successives reimpressions durant els anys següents fins a la "notablemente corregida y reformada por un devoto" que veu la llum el 1891 a València.
Obres contemporànies
A finals del XIX i durant tot el proppassat segle es multipliquen les edicions i estudis sobre Sant Pasqual.
Entre altres menors cal destacar els originals d'Antonio Briganti "L'innamorato della Eucaristia, San Pasquale Baylón" (Nàpols, 1877), el pare Giovan-Giuseppe di María Addorata: "Vita di San Pasquale Baylón, scalzo di San Pietro d'Alcantara" (Nàpols, 1892, II ed.), Antoine del Lys "Vie de Saint Pascal" (Vanves, 1898), del qual es fa traducció alemanya "Leben des H. Paschalis Baylón" quatre anys després, fra Juan de Capistrano Hoof "Geschiedenis van den H. Paschalis Baylon" (Tumhout, 1899), Louis Antoine de Porrentruy "Saint Pascal Baylon, patron des oeuvres eucharistiques" (Paris, 1899) editada per Plon amb l'acompanyament de nombrosos gravats artístics, Antonio del Giglio "S. Pasquale Baylon frate minore" (Quarachi, 1904), Umbert Groeteken "Paschalis Baylon" (Finsieddenln, Suïssa, 1909), P.M. Mansuy, "Le patron des Congrés et des Oeuvres Eucharístiques Saint Pascal Baylón" (Toulouse, 1911), Giuseppe Gualterini, "Vita del glorioso San Pasquale Baylón" (Nàpols, 1923), fra Innocenti Russo, "San Pasquale Baylon" (Nàpols, 1968) i sobre tot la de fra Ignace Beaufays "Saint Pascal Baylon" (Namur, 1903).
A aquesta darrera, la segona edició francesa de la qual s'esmenta, i va ser traduïda tres anys després al castellà per fra Samuel Eiján, el mateix que a la de Groeteken, es varen incloure abundants il·lustracions fotogràfiques originals de D. Carles Sarthou Carreres relatives als llocs on va transcórrer la vida de Sant Pasqual. El llibre, que incorpora nombroses aclaracions dirigides al públic francès al qual anava inicialment destinat, així com continues digressions de caràcter moral, es tanca amb el text del document pontifici que va nomenar Sant Pasqual Baylón patró deIs Congressos Eucarístics lnternacionals ( donat per Lleó XIII, 1897) a més dels Himnes en el seu honor presos del Breviari Roma-Seràfic (en llatí i en castellà) i una nota de Sarthou sobre les visites reials al sepulcre del Sant a Vila-real.
Aquest model d’apèndix, els quals inclouen també sovint els goigs i la novena pasqualina, seran freqüents en aquestes edicions cada vegada més recents, indicant com la tendència al coneixement documental del protagonista es va perdent en ares de la intencionalitat estrictament pietosa. Així ocorreix ademés amb el contingut de l'obreta "Vida de San Pascual Bailón", composta per un anònim "Socio del Apostolado de la Prensa" y distribuïda per l'Administració d'aquesta entitat propagandística, de la qual consten edicions pràcticament idèntiques (llevat de les il·lustracions, cada volta més encaramel·lades) en 1922, 1930 i 1943, totes a Madrid. En la mateixa línia de divulgació devota es troba el llibre "San Pascual Bailón, franciscano", escrit pel frare P. Juan R. Alventosa i editat a Barcelona en 1936, on és sintomàtic l'estil i la intenció des del mateix breu pròleg que porta com a títol "La cuna de la raza" .
Cal esperar fins 1979 per trobar novament una obra de certa qualitat i solvència. Ho fa el pare Pasqual Rambla amb la seua biografia "San Pasqual Baylón, hermano y amigo de todos", publicada a Barcelona per la Província Franciscana de Catalunya. El pare Rambla torna novament a les fonts documentals i, a partir de la "Crónica" de Ximénez, va fer un seguiment dels processos de beatificació i canonització als Arxius de la Postulació General de l'Ordre franciscana, segons ell mateix afirma, recomponent el que ja havien traçat els religiosos Panes, Artá i Salmerón en les seues produccions hagiogràfiques, ara difícilment manejables per a la consulta.
L'obra, que segueix patint de la falta d'una contextualització realista i incideix amb massa freqüència en els trets emotius o en les explicacions ingènues, té malgrat tot el mèrit d'actualitzar la informació fins a dates actuals, incorporant nombroses dades de gran interès, i donant una visió més moderna i positiva sobre el sant biografiat.
Altres textos
No s'acaben amb les esmentades les manifestacions biogràfiques que des d'una o altra perspectiva han pretès incidir en aspectes de la vida i la projecció de Sant Pasqual. Important exemple compilatiu el representa el volum "Peregrinación Eucarística al sepulcro de San Pascual Baylón", conseqüència de tal esdeveniment multitudinari l'any 1899 i publicat a València l'any següent com a record del mate ix. Ací es varen recollir, junt als treballs literaris ( odes, sonets, escenes costumistes, sainets, etc.) premiats en el Certamen que a l'efecte es va convocar, reportatges de la peregrinació, estudis crítics, esbossos d'obres artístiques sobre el Sant, partitures de peces musicals en el seu honor, etc.
La publicació a Toledo el 1911 dels "Opuscles de sant Pasqual", per part del franciscà Jaime Sala, dona un nou impuls a l'interés documental per la figura del sant de Torrehermosa, que arriba en dates recents a una reimpressió del contingut del manuscrit del sant, en edició realitzada per la Junta d'Obres del temple de sant Pasqual a Vila-real. La mateixa Junta va patrocinar l'edició en un volum trilingüe "Basílica de San Pascual", amb textos divulgatius de J. Heredia sobre la figura del llec franciscà, la història del convent del Roser, la Reial Capella i el museu adjacent, acompanyats de notable il·lustració a color.
En altre ordre menor cal fer esment del fullet "San Pascual en Játiva" del prolífic Carlos Sarthou Carreres, les disquisicions del P. Bernardí Rubert recopilades en el llibret "San Pascual, ¿qué hizo por Villarreal? , les escenificacions devotes de V. Fenollosa "Estampas pascualinas", o l'obreta "San Pascual, patrono de las Asociaciones y Congresos Eucarísticos", preparada pel franciscà Hermenegildo Costa, publicada a Buenos Aires el 1934 i reimpresa a Vila-real en 1950, amb intenció clarament devocional.
El lector interessat en la persecució d'aquests menuts detalls trobarà font inesgotable en la revista "San Pascual", publicada des de 1948 i que, després de llarg parèntesi, ha tornat a veure la llum, o en la minuciosa relació de treballs sobre el tema localitzats per Joan F. Bernat Esplugues i convenientment registrats en la seua "Bibliografia de temes vila-realencs” (1991).
Documentació: Jacinto Heredia Robres, "Les vides de Sant Pasqual" ("Cadafal", maig 1992)
